dilluns, 6 de juny de 2016

El meu record d'en Korchnoi


 Era l'agost de 2005 quan el club d'escacs Banyoles va organitzar unes simultànies amb en Viktor Korchnoi. Em vaig posar a jugar amb molta il·lusió, i al seu 1.d4 vaig tenir la gosadia de jugar 1. ... e6. Què, sinó?



  Va seguir un atac terrible (per descomptat), amb entregues de peça. Però, no sé com, vaig aconseguir salvar-me.

 I, mentre estava patint per la posició, es va posar a parlar amb mi, i jo al principi no l'entenia. Em va costar d'entendre, potser perquè no m'ho creia: estava abandonant!

 I així és com vaig aconseguir guanyar-li una simultània, gairebé sense voler, al gran Viktor Korchnoi, una de les persones amb la vida més interessant (i difícil) que conec (algun dia acabaré de llegir El ajedrez es mi vida, i ara és un bon moment).

 Però la cosa no va acabar aquí. El dia següent vaig fer una partida horrible a l'obert de Banyoles. I, per vergonya meva, en Korchnoi es va passar unes quantes vegades per la meva taula, per mirar com anava. Quan va acabar la partida, es va passar per la sala d'anàlisi, i va venir a mirar com analitzàvem la partida amb el meu rival, i em va estar renyant per haver jugat malament. En algun moment em va dir: "Tu no hauries de fer això, tu ho hauries d'haver vist!"

 Són coses que no s'obliden.

 L'últim cop que el vaig veure va ser al London Chess Classic, el 2010.

2 comentaris:

Escaquejant ha dit...

No sabia que havia mort. Té nassos que la majoria de diaris online ni ho mencionin...

Mat gala ha dit...

Quan va morir en Fisher va sortir a totes les notícies. No sé ben bé si per les seves rareses o per haver sigut campió del món. En Korchnoi era un lluitador, com en Cassius Clay, però no era tan conegut. És una llàstima.