dissabte, 13 de març del 2010

Por qué algunas antenas son parabólicas?

Aquesta entrada és una traducció d'un post en català, traduïda per participar al segon Carnaval de matemáticas.



Antes de empezar, qué es una parábola?

Pues una parábola es una cónica (o sea, se obtiene de la intersección de un cono y un plano) que se puede definir como el conjunto de puntos que están a la misma distancia de un punto F (que llamaremos foco) y de una recta d que no contiene el punto (que llamaremos directriz).

Pero, por qué esta definición y no otra? Pues porque necesitaré el foco.

De qualquier modo, si la distancia entre el foco y la directriz es $\frac{1}{2a}$, mediante rotaciones y translaciones, se puede colocar la directriz en $y=-\frac{1}{4a}$ y el foco en el punto $(0,\frac{1}{4a})$. Este foco y esta directriz generan la parábola $y=ax^2$.

Las parábolas tienen una propiedad muy interesante, que es que qualquier rayo que entre perpendicular a la directriz (en nuestro caso, vertical), cuando se refleja en la parábola, pasará por el foco. De hecho, a parte de pasar por el foco, el rayo se volverá a reflejar en la parábola y volverá a salir perpendicular a la directriz (o sea, vertical, o lo que es lo mismo, en la misma dirección en la que había entrado, pero en sentido contrario).

Para probar esta propiedad, es suficiente ver que dada la parábola $y=ax^2$ y un punto de la parábola $P (b, ab^2)$, una recta vertical forma el mismo ángulo con la tangente en el punto que la recta que va del punto al foco. O sea, mirando el gráfico, se tiene que ver que los ángulos $\alpha$ y $\beta$ son los mismos.

(Por simetria, se puede suponer que $b$ és positivo, y también se puede suponer que $b$ es distinto de cero, porque en el caso de que sea 0, es obvio que pasa por el foco).



Pero el ángulo $\beta$ es el mismo que se forma entre los segmentos FQ y QP, donde Q es el punto donde la tangente corta el eje de ordenadas. Por tanto, sólo hace falta ver que el triangulo FQP es isosceles.

Como que el pendiente de la recta tangente en el punto $(b,ab^2)$ es $2ab$, la recta tangente es

$$y=2ab(x-b)+ab^2,$$

o sea

$$y=2abx-ab^2. $$

Por tanto, el punto Q es $(0,-ab^2)$.

El segmento FQ tiene una longitud de $\frac{1}{4a}+ab^2$.

El segmento FP tiene una longitud de $\sqrt{b^2+(ab^2-\frac{1}{4a})^2} = \frac{1}{4a}+ab^2$.

Por tanto, el triangulo es isosceles, los ángulos son iguales y todos los rayos que llegan verticales se reflejan y pasan por el foco.

De hecho, con esto, también se puede ver que qualquier rayo que esté a distancia $c$ del eje, tiene que recorrer la misma distancia para reflejarse y llegar al foco.

Esta distancia es:

La distancia hasta llegar a reflejarse en un punto: $c-ab^2$.

La distancia desde la parábola al eje: $\frac{1}{4a}+ab^2$.

Por tanto, la distancia siempre es $c+\frac{1}{4a}$.

Si, pero las parábolas son curvas, no superficies, y vivien en el plano, no en el espacio. Por eso, para construir antenas, se utilizan paraboloides de revolución, que son las superficies que se obtienen haciendo girar una parábola de este estilo entorno al eje de ordenadas.

Estos paraboloides tienen la misma propiedad que las parábolas: cualquier rayo que entre perpendicular a la directriz se reflejará en el paraboloide y pasará por el foco. Por tanto, sólo hace falta poner el receptor en el foco, dónde se sabe que pasaran todas las ondas. Es más, el tiempo entre que se emitan y que lleguen al foco sólo dependerá de la distancia a la antena, no del punto dónde se hayan reflejado.

Y ya para finalizar, esta propiedad de los paraboloides es la misma que usan los flashes de las cámeras, pero a la inversa: emitiendo una luz desde el foco, esta se reflejará en rayos siempre perpendiculares a la dirección en que queramos, y para qualquier plano donde "enfoquemos" el flash, la luz llegará siempre al mismo tiempo.

dijous, 11 de març del 2010

2010 una odissea de neu

És dijous. La nevada va ser el dilluns. I encara estic... cansada? Enfadada? No sé com?

Aquesta és la meva història, que no és res d'excepcional, però... que em quedaré més tranquil.la si l'escric.

La meva no és res més que una altra de les moltes històries que es poden sentir per la radio. Sí, per la radio, perquè aquí fins fa poc no hem tingut res més que radio. I jo encara puc dir que he tingut sort...

Vaig tenir sort el dilluns al matí, perquè jo no tenia classe. I quan a les 8 del matí em van trucar per dir-me que no anés a treballar, perquè ja hi havia neu per aquí i per allà, els vaig fer cas. Els vaig fer cas perquè la previsió del temps va ser dolenta, i van dir que a Girona al migdia deixaria de nevar per sota dels 400 metres. I vaig pensar que molt bé, que si deixava de nevar al migdia ja podria baixar, fer les classes de la tarda, i tornar cap a casa. Vaig tenir sort perquè si hagués baixat, no hagués pogut tornar.

Vaig tenir sort perquè la meva mare, al migdia, es va trobar la carretera plena de neu. Vaig tenir sort perquè uns veïns la van pujar. Bé, perquè al davant va passar un tractor (gràcies a l'ajuntament?) que va treure la neu.

He tingut sort perquè avui som dijous i aquest matí, cap a les 12, ha tornat l'aigua. Des de dilluns sense aigua potable. Però com que hi havia un bon parell de pams de neu, recollíem neu en galledes i servia per tirar al lavabo i per rentar els plats. Ara ja no podré dir que no he rentat mai els plats amb neu...

He tingut sort perquè a casa hi havia piles i durant la tarda-nit de dilluns, quan hi havia gent que sabia que era a la carretera i no es podien comunicar, tenia la radio per "tranquil.litzar-me".

He tingut sort perquè vaig tenir la previsió de carregar el mòbil abans que se n'anés la llum. Quan van marxar la llum i el telèfon fix (i l'aigua, i tot), tenia un telèfon mòbil carregat de bateria fins a dalt. No servia per res, perquè no hi havia xarxa de mòbils, però almenys el tenia carregat.

He tingut sort de poder oferir una casa freda, sense cap més servei que una mica de menjar, una llar de foc i un llit a algú que es va passar mig dia donant volts al cotxe. I he tingut sort perquè a mi els mossos no em van dir que la nacional estava tallada, que agafés l'autopista, i al dir-los que havia sentit per la radio que l'autopista estava tallada em van dir que no i vaig fer un bon tros amb cotxe per no res, quan ja portava 7 o 8 hores a la carretera. Que quan m'ho explicava pensava: "I què collons fan els mossos?"

He tingut sort perquè gràcies a tenir el mòbil carregat, vaig poder aprofitar que els mòbils van funcionar momentàniament a quarts de dues de la matinada, per poder rebre una trucada d'algú que deia que acabava d'arribar a un lloc on estaria sota cobert.

He tingut sort perquè a casa hi ha llar de foc. I la cuina tenia una temperatura d'uns 10 graus amb el foc engegat. I quan hi entraves deies: "Aquí sí que s'hi està bé!!!" Amb mínimes de -10 a fora, i sense calefacció, he passat unes nits divertides. Però he tingut sort de tenir foc.

I, finalment, he tingut sort de que avui a quarts de 3 ha tornat la llum. He tingut sort de que "només" s'ha espatllat l'alarma (la pila, tants dies sense llum, ha dit que prou. Però, ei! Almenys aquest cop no s'ha posat a sonar a mitja nit!). I, a part de l'alarma, a casa només hi havia un congelador ple fins a dalt de menjar que haurà de passar a millor vida. Que total, com que el menjar és barat...

I sembla que finalment hem tornat a la normalitat... Sí? Bé, torna a fer cel de neu. Esperem que aquest cop NO hagi de tenir sort.

diumenge, 7 de març del 2010

Axg5?

Avui, al per equips, m'he trobat amb la següent posició (jo jugava amb blanques):



En jugades anteriors ja havia considerat 1. Axg5, però no em semblava que em quedés millor. Però aquí no he pogut resistir la temptació... i l'he jugat.

El negre no s'ha menjat l'àlfil i en menys de 5 jugades ja hagués hagut d'abandonar, perquè jo entrava per totes bandes.

La pregunta és: si es menja l'àlfil, què passa? Davant de la meva sorpresa, el Fritz NO dóna 1. Axg5. De fet, la dóna com a dolenta! I, al jugar-la jo, s'ho repensa una mica, però no massa.

El meu fritz està tonto? Sóc jo la que no m'hi veig? Se m'escapa alguna cosa?

dimecres, 24 de febrer del 2010

Paradoxa de De Méré

De Méré va ser un cavaller i filòsof del segle XVIII.

Es dedicava a les apostes per guanyar uns diners. Usava un dau sense trucar.

Al principi, apostava que podia aconseguir treure un u en quatre tirades del dau. I així va anar guanyant diners.

Però, al cap del temps, va canviar l'aposta: Apostava que, tirant dos daus 24 vegades, podia treure una parella d'uns.

Llavors va començar a perdre.

Per què?

(No s'hi val preguntar a sant google!)

dimecres, 10 de febrer del 2010

pi amb sumes i productes infinits

$\pi$ és un nombre que es defineix de forma senzilla com la proporció entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre.

Però, durant la història de les matemàtiques, s'han trobat diverses fórmules que permetien calcular el nombre $\pi$ a través de sumes o productes infinits.

La primera vegada que algú va trobar una fórmula d'aquest estil va ser François Viète. Al 1593 va publicar el que era el primer producte infinit de la història de la matemàtica, amb el que es pot obtenir el nombre $\pi$:

$$ \frac{2}{\pi} = \frac{\sqrt{2}}{2} \cdot \frac{\sqrt{2+\sqrt{2}}}{2}\cdot \frac{\sqrt{2+\sqrt{2+\sqrt{2}}}}{2} \cdots$$

Aquesta fórmula prové de càlculs trigonomètrics.

Només amb aquests termes, l'aproximació de $\pi$ que s'obté és de 3.12. Afegint un terme més, el resultat és 3.1365. La següent aproximació és 3.1403.

Mig segle després, al 1655, John Wallis va trobar una altra forma de calcular $\pi$ mitjançant un producte infinit:

$$ \frac{\pi}{2} = \frac{2}{1} \cdot \frac{2}{3} \cdot \frac{4}{3} \cdot \frac{4}{5} \cdot \frac{6}{5} \cdot \frac{6}{7} \dots,$$

conegut actualment com el producte de Wallis.

En aquest cas, els termes del producte són més senzills de calcular. Però pel nombre de termes de la fórmula s'obté una aproximació de $\pi$ de 2.9. Afegint 4 termes més, l'aproximació és de 3.002, i s'acosta molt lentament al valor de $\pi$.

Ja per acabar, una aproximació de $\pi$ per la suma d'una sèrie infinita. Aquesta és deguda a James Gregory, que al 1671 va publicar la fórmula:

$$ \frac{\pi}{4} = \frac{1}{1} - \frac{1}{3} + \frac{1}{5} - \frac{1}{7} + \dots,$$

coneguda com la fórmula de Leibniz (o fórmula de Gregory-Leibniz), que prové de la sèrie de Taylor de l'arctangent, calculada per arctan(1).

Aquesta fórmula també convergeix molt lentament cap a $\pi$ i calen uns 300 termes per obtenir-lo amb 2 decimals correctes!

Font: e: the Story of a Number.

pi con sumas y productos infinitos

Aquesta entrada és una traducció d'un post en català, traduïda per participar al primer Carnaval de matemáticas.


$\pi$ es un número que se define simplemente como la proporción entre la longitud de una circumferencia y su diámetro.

Sin embargo, durante la historia de las matemáticas, se han encontrado diversas fórmulas que permiten calcular el número $\pi$ a través de sumas o productos infinitos.

La primera vez que alguien encontró una fórmula de este tipo fue François Viète. En 1593 publicó el que sería el primer producto infinito de la historia de la matemática, con el que se puede obtener el número $\pi$:

$$ \frac{2}{\pi} = \frac{\sqrt{2}}{2} \cdot \frac{\sqrt{2+\sqrt{2}}}{2}\cdot \frac{\sqrt{2+\sqrt{2+\sqrt{2}}}}{2} \cdots$$

Esta fórmula proviene de cálculos trigonométricos.

Sólo con estos términos, la aproximación de $\pi$ que se obtiene es de 3.12. Añadiendo un término más, el resultado es de 3.1365. La aproximación siguiente es 3.1403.

Medio siglo más tarde, en 1655, John Wallis encontró otra forma de calcular $\pi$ usando un producto infinito:

$$ \frac{\pi}{2} = \frac{2}{1} \cdot \frac{2}{3} \cdot \frac{4}{3} \cdot \frac{4}{5} \cdot \frac{6}{5} \cdot \frac{6}{7} \dots,$$

conocido actualmente como el producto de Wallis.

En este caso, los términos del producto son más fáciles de calcular. Pero para el número de términos de la fórmula se obtiene una aproximación de $\pi$ de 2.9. Añadiendo 4 términos más, la aproximación es de 3.002, y se va acercando muy lentamente al valor de $\pi$.

Ya para finalizar, una aproximación de $\pi$ usando la suma de una serie infinita. Esta es debida a James Gregory, que en 1671 publicó la fórmula:

$$ \frac{\pi}{4} = \frac{1}{1} - \frac{1}{3} + \frac{1}{5} - \frac{1}{7} + \dots,$$

conocida como la fórmula de Leibniz (o fórmula de Gregory-Leibniz), que proviene de la serie de Taylor del arco tangente, calculada para arctan(1).

Esta fórmula también converge muy lentamente a $\pi$ y se necesitan unos 300 términos para obtenerlo con 2 decimales correctos!

Fuente: e: the Story of a Number.

divendres, 5 de febrer del 2010

dimarts, 26 de gener del 2010

Com s'escriu aquest símbol en LaTeX?

Els que estem acostumats a escriure en LaTeX, arriba un moment en què els símbols que usem normalment ja els sabem de memòria. Altres fan servir WinEdt, i allà ja tenen tots els símbols a un clic. Però... què passa quan vols escriure un símbol que no escrius suficientment i no recordes com s'escriu?

Sant google? Sí, però a vegades costa!

Per aquests casos, existeix sant Detexify.

L'únic que has de fer és dibuixar el símbol amb el ratolí i ell et donarà un conjunt d'opcions de símbols i com s'escriuen en LaTeX. Genial! :-D

dimarts, 19 de gener del 2010

Problema de la Vanguardia - 19 de gener

Aquest matí he agafat la última Vanguardia del piló. Però ha valgut la pena, només per veure el genial problema que hi havia posat avui:



Les blanques tenen un parell de peons de menys i sembla que haurien de patir en un final, però... el problema diu: "Juguen blanques i guanyen".

Com poden guanyar les blanques? O fan mat, o guanyen la dama. Sinó, és impossible. Però... com aconseguir-ho?

Les dues primeres jugades sembla que se'n van de les mans:

1. Df1+ Rd2, única. L'altra opció, 1. ... Rxe3, facilita molt les coses al blanc, ja que després de 2. De1+, ja guanyen la dama, i els costarà més o menys acabar amb el cavall i els dos peons negres, però tenen la partida guanyada.

2. Dd1+ Rc3, altre cop única, a part de 2. ... Rxe3, que perd la dama com abans. I ara què? Sembla que el rei s'escapa cap a l'ala de dama, es ficarà entre els peons, s'hauran acabat els escacs, i arribarà a un final amb desavantatge... És així?



3. Dc2+ Rb4, altre cop gairebé única. 3. ... Rd4 permetia un doble amb 4. Cf5+, que guanyava la dama.

4. Db2+ Cb3, una vegada més, única. 4. ... Ra5 permetia un mat en dos després de 5. Cc4+ Ra6 6. Db6 mat.



I ara? S'han acabat els escacs?

Doncs no!

5. Da3+!, i el negre ja no té bones opcions. Si marxa amb el rei, perd la dama. I si 5. ... Rxa3, troba mat amb 6. Cc2.

Realment, genial!

dissabte, 16 de gener del 2010

El logaritme neperià (2)

(Ve d'aquí).

Així doncs, Napier es va dedicar a fer unes taules, semblants als logaritmes actuals, però no iguals, que feien les multiplicacions més fàcils.

El problema era: quina base agafar? Com que no podia posar exponents fraccionaris, agafar una base com per exemple 2 no hagués servit de massa, perquè s'hagués deixat molts nombres pel mig (com hagués calculat el logaritme de 3, per exemple?)

Per tant, havia d'escollir una base molt propera a 1, per no deixar-se nombres pel camí. Napier es va decidir per $1-10^{-7}$, o sigui, 0.9999999. Fent les potències s'obtenen molts nombres diferents, però... tots menors que 1. Així que els va multiplicar per $10^{7}$.

Així doncs, segons la definició actual, nosaltres diem que $c = log_a (b)$ si es compleix que $a^c=b$.

Segons la definició de Napier, el logaritme d'un nombre x era aquell nombre $N$ que complia que x era igual a $10^7(1-10^{-7})^N$. Amb aquesta definició, les multiplicacions es poden fer més fàcilment, com en el cas dels nostres logaritmes.

Però, com ja vaig dir, aquest logaritme és una funció decreixent i no hi apareix el nombre $e$... No hi apareix?

Podem recordar que una de les definicions del nombre $e$ (molt coneguda pels que ens vam fer un fart de fer límits a l'institut) és:

$$e = \lim_{n->\infty} (1+\frac{1}{n})^n. $$

De la mateixa manera que existeix aquest límit, també podem considerar

$$1/e = e^{-1} = \lim_{n->\infty} (1-\frac{1}{n})^n. $$

D'altra banda, tots sabem que el logaritme d'1 en qualsevol base és 0. Usant la definició de logaritmes de Napier, és el logaritme de $10^7$ el que val 0. Aleshores... i si "normalitzéssim" d'alguna manera els logaritmes de Napier?

En comptes de dir que el logaritme d'$N$ és $L$ si es compleix que

$ N = 10^7(1-10^{-7})^L,$

podem normalitzar i prendre $N^*=N/10^7$ i $L^*=L/10^7$. Aleshores tenim

$ N^* = ((1-10^{-7})^{10^7})^{L^*},$

que s'assembla molt a la definició que nosaltres coneixem dels logaritmes, usant la base $(1-10^{-7})^{10^7}$. Però... $10^7$ és un nombre molt gran, i aquesta base la podem escriure com

$(1-\frac{1}{10^7})^{10^7},$

que sabem que tendeix a 1/e. De fet, aquest numeret val 0.367879422777... i 1/e val aproximadament 0.36787944117..., i per tant, tenim 7 decimals correctes.

Així doncs, Napier no podia conèixer el nombre e, i no va fer taules amb logaritmes base e, però sense voler-ho... va fer taules amb logaritmes gairebé 1/e!!! I d'aquí ens ha quedat el nom de logaritme neperià.

Font: e: the Story of a Number.